Dins del procès de reconstitució de la Federació d'Entitats Catalanes a l'Estranger (FECE-Europa) en què actualment es veuen immersos una bona part dels centres catalans de l'exterior, la inexistència d'un quadre legislatiu i reglamentari que reguli les relacions entre els catalans de l'exterior i les seves associacions amb l'administració catalana ha estat repetidament denunciada per tot-hom. La I Conferència de Centres i Agrupacions Catalanes al Món de 1994 havia fet constar en el seu dia aquesta realitat. Com va passar amb la resta de resolucions d'aquest Congrès, cap decisió no ha estat adoptada des de l'administració per corregir aquesta situació.
El mes d'abril de 1996, i a iniciativa del Grup Parlamentari d' Esquerra Republicana de Catalunya, ha estat presentada una proposició de Llei sobre reconeixement de la catalanitat exterior, que amb l'acord de la resta de grups paralamentaris, ha estat admesa a tràmit i serà objecte d'un debat en la corresponent Comissió del Paralament de Catalunya.
És obvi que les opinions que la Comissió Gestora de la FECE presenta en aquest document fan totalment abstracció de l'orígen polític de la iniciativa i es limiten a un intent de donar una opinió respecte a certs punts del text que coneixem.
La FECE no pot sinó felicitar els grups parlamentaris per haver adoptat la decisió de discutir una llei que per primera vegada intenta donar un marc normatiu a les relacions amb les comunitats catalanes de l'exterior. Tot i així, lamentem profundament que no hagi estat el Govern de la Generalitat el qui en els seus 16 anys de gestió hagi trobat el moment oportú per presentar un projecte de similars característiques.
Felicitem el grup parlamentari promotor de la Llei per l'interès que mostra pels problemes de les comunitats catalanes de l'exterior i per la qualitat general del text presentat. Tot i així, lamentem haver conegut el text molt tardanament (almenys en el cas d'Europa) i ens preguntem si, de manera general, els destinataris d'una llei no haurien d'estar associats sistemàticament a la discussió dels temes que els afecten.
El fet que la iniciativa sigui presentada per un grup parlamentari i no el Govern no permetia, segurament, una consulta als destinataris en el tràmit d'elaboració del projecte. Atès també el fet que els partits catalans (a diferència dels partits espanyols) no tenen seccions pròpies entre les comunitats catalanes de l'exterior que puguin vehicular l'opinió dels seus membres, sembla que hauria de ser ara, en el tràmit de discusssió en la Comissió Parlamentària corresponent, quan els destinataris -centres i agrupacions catalanes de l'exterior- haurien de ser escoltats tant com a compareixents en la Comissió corresponent com per les diferents forces polítiques, a fi i efecte de tenir en compte els seus suggeriments en l'elaboració de la proposició de llei.
L'exposició de motius de la proposició de llei recorda molt encertadament la importància històrica de l'emigració catalana i la intensa obra de difusió de Catalunya efectuada per aquesta des del segle XIX, així com en conjontures especialment difícils, com ara la guerra civil i la dictadura franquista.
No voldríem, però, tenir la sensació que és per una raó de justificació històrica o d'homenatge a un passat gloriós que es presenta aquesta llei. Avui potser 400.000 catalans o descendents de catalans viuen fora de Catalunya i la llei ha de fer-se per afrontar els seus problemes d'avui i de demà.
Seria, doncs, bo que l'exposició de motius dfe la llei recordés també la intensa activitat cultural, comercial, universitària, social, política, solidària, etc. que desenvolupen avui els centres catalans del món. Catalanitat exterior actualment significa garantir l'ensenyament del català a colònies infantils en diversos països, garantir lectorats de català a 25 universitats alemanyes, donar suport als esforços des de Tolosa per a l'Euroregió, donar suport a les agrupacions d'emprtesaris d'ascendència catalana a Xile o a Mèxic, participar en la capitalitat cultural de Luxemburg o d'Estocolm, fer un treball de lobby a Brussel.les, fomentar la festa de Sant Jordi al Japó, però també vol dir garantir els drets dels treballadors catalans a Suïssa, país amb el què no hi ha conveni bilateral en matèria de seguretat social, ajudar en una època difícil la comunitat catalana de Cuba o vetllar pels drets culturals no respectats de la comunitat catalana a Austràlia. Tot això al costat d'un llarguíssim etcètera que malauradament creiem que ni l'opinió pública ni les forces polítiques catalanes coneixen, en general, gaire bé.
Hem de dir que tenim una certa confusió respecte al sentit general de la llei. Creiem que seria preferible una llei marc que pogués tenir en diferents aspectes un desenvolupament reglamentari o legislatiu en matèries específiques que ho requereixin (ensenyament, protecció social o d'altres). La proposició té sovint un to declaratori i una voluntat d'exhaustivitat que poden fer-la de difícil aplicació. Preferim un text simple amb objectius clars i precisos i amb una delimitació precisa dels subsegüents passos legislatius que cal fer per complementar-la. D'altra banda, alguns aspectes (interculturalitat, Països Catalans, etc.) mencionats de passada són de difícil encaix en el text.
Creiem que l'article 4 dóna una definició realment ambiciosa de qui són els destinataris de la llei. Una cosa és el concepte de destinatari i una altra el de beneficiari de certs drets i prestacions que es regulen en articles posteriors. Creiem que la distinció seria convenient detallar-la en els casos en què calgui (per exemple, temes com habitatges socials o dret a l'ensenyament de la llengua tene, òbviament, potencials beneficiaris totalment diferents).
El mateix passa en el cas de les associacions: no és el mateix el cas del Casal Català de Stuttgart que el de la Deutsche-Katalanisches Gesellschaft, que té una composició majoritària de ciutadans alemanys però a qui la llei hauria, potser, també de beneficiar.
Considerem adequades les prestacions als casals catalans assenyalades en l'article 9, si bé voldrìem que inclogués una declaració explícita respecte a la supressió de la clàusula "entitats amb domicili social a Catalunya" que apareix en nombroses disposicions de la Generalitat i que penalitza l'accès dels centres catalans de l'exterior a molts programes. Aquest és, de fet, un dels punts principals de litigi entre la Generalitat (i també amb l'Estat Espanyol) i els casals catalans: som entitats estrangeres, espanyoles, catalanes? Cada entitat ha de complir lògicament les exigències legals del país d'acollida, però la llei hauria d'atorgar la clara naturalesa d'entitat catalana igualment tant a les entitats de catalunya com a les de l'exterior.
Caldria també regular més explícitament el tema dels convenis de col.laboració entre la Generalitat i els casals catalans (portat ja a la pràctica pel COPEC i altres serveis) i el de la participació en les missions exteriors per tal d'eliminar algunes incerteses jurídiques actualment existents.
Les prestacions que s'assenyalen en l'article 11 haurien de fixar com a missions dels casals objecte de suport algunes més de les mencionades. És el cas l'organització de cursos de llengua catalana (mencionat com un dret personal dels membres de les comunitats catalanes en l'article 12), que és una activitat normal i quotidiana de molts centres, el suport a les temporades de música, teatre i dansa (que molts casals programen des de fa anys i que justifiquen els convenis d'alguns casals amb el COPEC abans mencionats), el suport específic a la presència de manbifestacions de cultura popular i tradicional a l'exterior i el suport als grups musicals i teatrals sorgits des de les comunitats a l'exterior (cobles, esbarts, orgeons, grups de teatre, etc.).
Potser també aquest punt hauria d'esmentar, i en el seu cas definir, les entitats catalanòfiles que poden ser objecte de suport de la Generalitat (DKS, ACS, NACS, ...) atès que aquestes entitats de caràcter mixt són de gran importància en molts països i ho seran encara més en el futur immediat.
L'article 12 intenta fer una llista d'aquests drets però pensem que la imprecisió en la definició dels beneficiaris abans esmentada és una qüestió que cal corregir. De manera gheneral, l'enunciat de l'article hauria de fixar la igualtat de drets entre els ciutadans catalans de l'exterior i els de l'interior pel que fa als drets fonamentals recollits en la Constitució espanyola i en l'Estatut de Catalunya i la igualtat de drets culturals per als membres dels centres catalans (al marge lògicament del que disposa la legislació de la Unió Europea per als ciutadans dels 15.
De manera més precisa, podem esmentar els temes d'igualtat en l'accès a les universitats, les prestacions socials (i més particularment pel que fa a pensions contributives, assegurança d'atur per als retornats majors de 52 anys i països sense conveni bilateral en matèria de seguretat social) i les activitats en favor dels joves. Segurament tots tres temes requeririen un desenvolupament reglamentari posterior.
La possibilitat de comptar amb un document que acrediti la condició de membre d'una comunitat catalana de l'exterior hauria de regular-se amb les distincions de prestacions adequades.
La FECE estima molt més adient que el que ha de ser l'instrument de diàleg entre la Generalitat i les comunitats catalanes de l'exterior estigui regulat per llei. Es la solució democràtica més desitjable i no estem gaire d'acord en la regulació via Decret (223/1996 de 12 de juny, DOGC núm. 2219) recentment adoptat pel Departament de Presidència.
Pel que fa a la composició proposada per al Consell, pensem que és totalment raonable amb la reserva que el nombre de representants proposats per les comunitats catalanes (11) ens sembla curt, atesa la gran diversitat continental i de països de la comunitat catalana de l'exterior. Creiem que 18 membres de la comunitat catalana de l'exterior podrien constituir una xifra equilibrada.
Estem d'acord amb l'esperit del que es proposa, si bé l'article 23, que planteja una solució totalment justa per a un problema real a Bèlgica i Luxemburg, hauria de tenir un apartat 2 on es fixés l'obligació de la Generalitat de garantir els drets a l'ensenyament de la lengua materna, tal com fan les Agregaduries d'Educació de les Ambaixades espanyoles arreu del món amb els fills d'emigrants espanyols, per tal de garantir la igualtat de tots els ciutadans de l'Estat espanyol. En aquest sentit, l'acord subscrit entre el MEC i la XUNTA de Galícia per a l'ensenyament de la llengua gallega a l'exterior ens sembla la via adient.
Tots els països culturalment seriosos tenen una llei que regula l'ensenyament de la seva llengua a l'exterior. En el cas català, això sembla una necessitat elemental que no pot quedar resolta en el marc d'aquesta proposició de llei però que almenys, hauria de ser explicitada com una obligació. L'ensenyament universitari, lectorats, escoles catalanes a l'exterior, ensenyament des dels casals, estatut del professorat, relacions amb les agregadories, control didàctic, programes, accès a la UOC, etc. han de tenir el seu marc normatiu específic algun dia.
Tot i que no és objecte de la llei fixar la determinació de l'organigrama de la Generalitat, la proposició de llei es refereix repetidament a un Gabinet de Relacions amb els Casals catalans que, de fet, no existeix (només hi ha un responsable de Casals Catalans amb pocs mitjans econòmics i personals, encara que amb una voluntat admirable). Seria bo que aquest Gabinet fos almenys un Servei o Àrea (encara millor una Direcció General) amb aquesta consideració en l'organigrama del Comissionat d'Actuacions Exteriors, on el tema no mereix orgànicament, ara per ara, la importància que creiem que té. Ens sembla important que la lli esmenti la necessitat que la Generalitat tingui una estructura d'atenció específica als casals catalans.
La llei hauria de fixar la necessitat que l'Institut d'Estadística de Catalunya o l'entitat que es designi elabori un cens dels catalans residents a l'exterior nper tal de tenir més definit el veritable pes pressupostari i d'altre tipus que aquesta comunitat mereix.
Si bé els aspectes referents a l'exercici del dret de vot es regulen per la llei electoral vigent a l'Estat espanyol, la llei hauria de fixar la voluntat d'estudiar les reformes necessàries per facilitat l'exercici del dret de vot dels catalans de l'exterior a les eleccions autonòmiques i locals, i estudiar també la possibilitat de crear una circumscripció electoral per als catalan s de l'exterior (com les existents a França o Itàlia), un cop hagin estat realitzats els treballs de coneixement del cens assenyalats al punt anterior.
